FER POSSIBLE UNA UTOPÍA

Avui m’agradaria parlar dels “ghettos”, no sé si sabeu que un “getto” és un àrea separada per les vivendes d’un determinat col·lectiu ja sigui, per la cultura, per la religió o bé per l’origen ètnic.

El terme de “ghetto” prové del nom del barri jueu de Venècia, establert en 1516. Durant la Segona Guerra Mundial, els “ghettos” eren districtes urbans ( sovint tancats) en els quals els alemanys forçaven a la població jueva a viure en unes condicions miserables, és a dir, el “ghettos” separaven a la població jueva de la no-jueva.

Lamentablement els “ghettos” no és una cosa del passat ni de la Segona Guerra Mundial  sinó que avui dia continuen existint, i són en aquestes àrees, precisament, on acostuma a viure la gent immigrant. Aquestes àrees es formen algunes vegades de manera intencionada i altres de manera no intencionada, és a dir, hi ha cops on la pròpia societat els margina ja que, no són com ells i les seves costums els molesten i altres on es solen agrupar de manera inconscient buscant  llocs on troben gent igual a ells.

Jo em pregunto: No seria possible una societat o no es  forméssim “ghettos”, és a dir, o ningú marginés a ningú per la seva cultura, raça ètnica o religió i on tots sapiguéssim compartir cultures i respectar-nos?. Fent aquesta pregunta no pretenc posicionar-me ni en una banda ni en l’altre ja que, al cap i a la fi les dos bandes tenim la culpa de que es produeixi aquesta situació. Sé que potser la qüestió que us plantejo sembla massa idíl·lica ja que, si ens respectéssim els uns als altres la majoria dels conflictes que es generen en el dia a dia no succeirien però el que proposo únicament és que aprenguem a conviure “barrejats” els uns amb els altres, és a dir, sense cap tipus de distinció.  Òbviament que això no es fàcil però si ens ho plantegéssim TOTS de ben segur que ho aconseguiríem.

PAGUEN JUSTOS PER PECADORS

NOTICIA :
ww.rtve.es/noticias/20120828/mas-153000-inmigrantes-irregulares-se-quedaran-sin-sanidad-publica-partir-del-sabado/560368.shtml

Com bé podem veure en aquesta noticia, el  dia 28 d’agost la ministra de sanitat, Ana Mato, anunciava que a partir del dia 1 de setembre els immigrants irregulars es quedarien sense targeta  sanitària, per tant, no tindrien dret a la sanitat pública.  Exclusivament tindrien dret a les urgències la maternitat i l’atenció infantil fins els 18 anys, això si, es comprometien a no deixar sense tractament als malats crònic o greus. Aquesta mesura afectaria a més de 153.000 persones.

Jo estic d’acord en una cosa, es cert que en els últims anys s’ha abusat molt de la sanitat pública Espanyola i que han hagut persones d’altres països que s’han fet operar d’urgència de problemes, potser no tan greus, per tal d’estalviar-se bastants diners i que és per això que cal prendre alguna que altre mesura. Però us asseguro que també estic d’acord en què els “immigrants sense papers” (que són precisament dels que parlava l’altre dia, aquells que s’embarquen en una “patera” per tal d’intentar iniciar un somni i canviar la realitat en la que vivien) són els que menys han abusat de la sanitat i avui dia són els que més perjudicats es troben, és a dir, com en la majoria dels casos paguen justos per pecadors.

Al menys la sanitat s’ha compromès a atendre d’urgència a la maternitat i als infants fins els 18 anys i també ha no deixar sense tractament als malats crònics o greus. I es aquí on jo em pregunto: Fins quin punt seríem capaços de deixar de atendre a questes persones per tal d’estalviar-nos uns quants diners?

També m’alegra que hagi quatre comunitats autònomes (País Basc, Andalusia, Astúries i Catalunya) que hagin decidit anar en contra d’aquesta llei i que continuaran atenent a les persones immigrants.

Per últim m’agradaria que penséssim una cosa: És necessari adoptar aquesta mesura? O es podrien haver adoptat algunes altres?

UN REPTE PER FER REALITAT UN SOMNI.

Sóc la Laura, una estudiant d’Educació Social de la fundació Pere Tarrés. He obert un blog per fer un treball de l’assignatura de Practicum III “Contextos d’intervenció social”. Aquest blog tractarà sobre el immigrants ja que, en un futur vull dedicarem a treballar en aquest context . M’agradaria que aquest blog no es quedés únicament en aquest treball sinó poder anar posant coses i experiències al llarg de la meva vida, tant a nivell d’estudiant com a nivell de professional.

Aquest blog l’he anomenat “LOS LÍMITES DE LA ACCEPTACIÓN” ja que, considero que aquests persones es troben limitadament acceptades per la societat que els envolta. Dic limitadament ja que, hi ha persones que si  estan disposades a conviure amb aquesta persones i estan d’acord en que, persones amb diferents situacions puguin intentar refer la situació en la que es trobaven.

M’agradaria començar aquest blog, compartint un fet que malauradament estem molt acostumats a viure. El fet de que persones, que ja no aguanten més la situació en que viuen, decideixen deixar-ho tot i  arriscar-se a embarcar en una “patera” que els conduirà si tot funciona a la perfecció (lamentablement la probabilitat  de que surti tot bé es molt menys probable a que surti malament) a unes condicions de vida que ells consideren molt millor en comparació amb les que es trobaven en el seu país.  Dic que ells consideren millor ja que, estic ben segura que si nosaltres visquéssim les situacions que ells viuen en el nostre país (treballs molt mal pagats i moltes hores laborals, pisos on viuen més persones del compte, no acceptació per moltes persones del país al qual van...etc.) nosaltres ho consideraríem situacions totalment pèssimes.

Com bé he dit abans aquestes persones s’embarquen en una “patera” per intentar arribar a un nou país on poder refer una nova vida. Aquest viatge, és el primer repte que han d’afrontar per poder complir el seu somni, el de poder canviar la situació en la que es troben. He dit repte ja que, aquest viatge es fa en unes condicions molt dures (molts viatgen de nit amb unes temperatures molt baixes, sense menjar i en pateres molt petites respecte a la quantitat de gent que hi puja) i es per això que molts d’ells es queden a meitat de superar aquest repte. D’altres arriben, i quan arriben són descoberts i traslladats al seu país d’origen. Aquest tindran una segona oportunitat per complir aquest repte i, de ben segur que no deixaran de intentar-ho.

Vull compartir amb vosaltres una noticia que verifica el fet que anteriorment us he estat exposant. Es tracta d’una noticia del dia 10 de novembre que explica que van ser interceptats 45 immigrants que venien en tres pateres diferents.

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/11/10/andalucia/1352548763_210044.html

Jo em pregunto: Deuríem quedar-nos indiferents davant aquesta situació?